Bando Real 1958

Els Reis Magos del Orient

molt desorientats enguañ

per un fenómeno extrañ

que no s’explica la chent,

casi apleguen em tardansa,

damunt d’este fred que péla,

confundits per una estréla

que ixqué per la llontanansa.

Una bola colosal

avansava presurosa

y la cola lluminosa

brillava com un fanal.

I els Reis Magos ofuscats

per el tamañ i p’el brillo

perseguiren a un PLATILLO

per desgrasia equivocats.

I a l’Arabia s’entornaven,

pero grasies a que pronte

Baltasar es doná conte

de la plancha qu’estiraven

i allá va tot el convoi

desfent de nou el camí,

i vos asegure huí

que demá están en Alcoi.

P’el monte del Castellar

baixen els cavalls en serie,

i la nit a la intemperie

tendrán, quisás, que pasar

pera tindre l’aplegá,

com es ya vella costum,

casi casi a micha llum

a les sinc de la vesprá.

Enguañ venen carregats

de automovils, futbolíns,

trisiclos, radios, patíns,

visicletes, novetats

que la ilusió sobrepasa;

escopetes, pilotñons…,

balóns no, perque balóns

en Alcoi abunden masa.

Pa les chiques chovenetes

porten damunt de un gamell

calses, abrigos de pell,

esensies y pinturetes.

A les velles, dentadures

pa rosegar peladilles;

als agüelos cajetilles,

caramelos, confitures,

paper, puros y pitillos,

i unes nóves inyecsións

que fan baixar les tensións

i menchar a tres carrillos.

A tots voldrán contentar

i deixarvos convensuts:

als homens que son peluts

maquinetes de afeitar;

i peluques als pelats,

bufandes, jerseis, sabates

i sombreros afelpats.

Alcoiáns, tots a Cervantes

entre bulles i aspentóns;

i els que estiguen als balcóns,

si fa fret, rollats en mantes;

pero que tots els chiquets

aguarden contents i alegres

a que per l’ascala els negres

vachen puchanlos paquets.

No tingau susto ni pór,

i tireulos al pasar

uns aplausos a Gaspar,
a Baltasar i a Melchor.